UnTrentaUdeMaig

SINOPSI
Una senyora arriba a casa del mercat a dos quarts de nou del matí i inicia les seves rutines a la llar. De sobte, una sensació estranya, que va i ve, la condueix a la confusió. Està vivint un pressentiment o realment explotarà tot?

Definició de pressentiment segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:
Impressió o convicció que ha d’ocórrer quelcom, especialment desagradable o calamitós.

Un trenta­-u de maig a les 9 i cinc del matí a Granollers va esclatar la violència. Ja es venia la gent habituant a escoltar avions sobrevolant la ciutat, però aquell dimarts va sonar diferent de cop. En un minut van caure 60 bombes, una bomba per segon.
1938. Una por extrema converteix el silenci en trauma.
Després d’aquest moment tan curt i tan intens, la vida segueix diferent…

Objectes trobats després del bombardeig:
Cartera de senyora marró, moneder de senyora marró, dos portamonedes negres, una clau, tres portamonedes més, un carnet de conducció, una llibreta de la Caixa d’Estalvis, un sac buit, un rellotge polsera petit, una bossa de compres amb una garrafa de vi, 1 botella d’oli, patates, ous i davantals, un sac d’espardenyes velles, un cabàs amb paperines d’arròs…

Número aproximat d’edificis bombardejats: 80 edificis
Número aproximat de morts: 240 persones

DESCRIPCIÓ DE L’OBRA
L’obra transcorre dins el triangle que conforma l’estructura d’aeris, pensant en una
orientació de públic frontal en semicercle, assegut a terra o en cadires.
L’obra pot realitzar­-se a interior i a exterior; preferiblement a interior.

MOTIVACIONS I OBJECTIUS
La meva principal motivació per aquest projecte creatiu és posar en contacte un acte històric que va passar a Granollers, poble veí del meu poble natal (i on visc actualment: Canovelles) i l’art i expressió corporal.
Vaig formar­-me en educació social i gràcies també a la meva implicació associativa tinc una especial inquietud en el que ens suposa la memòria històrica; en conéixer-­la i ser conscient de les dinàmiques socials que succeeixen i sovint es repeteixen.
Alhora, utilitzar el llenguatge del cos com una eina social em motiva especialment.

En resum, el meu objectiu principal és recuperar la memòria individual i col∙lectiva d’un moment concret, d’un trenta u de maig de 1938 a les 9:05 del matí, quan Granollers va patir un dels bombardejos més terribles de la Guerra Civil Espanyola a Catalunya.  Considero alhora, que aquest projecte creatiu no només em nodrirà a mi i a la gent que tinc al meu voltant ajudant­-me, sinó que també pot despertar una reflexió sobre un fet que va ocórrer en un territori proper, generant, en el millor dels casos, reflexions personals sobre el tema.

Per què el bombardeig de Granollers?
Granollers és la capital de la comarca del Vallès Oriental. Jo vaig néixer a l’hospital de Granollers i he viscut a Canovelles la major part de la meva vida, estant ara aquí un altre cop. Viure com entitats i institucions de Granollers commemoren el malson del 31 de Maig de 1938 va despertar-­me uns anys enrere curiositat al seu voltant, fins arribar en aquest moment a plantejar­-me desenvolupar un projecte artístic sobre el concepte.
Tinc gent al voltant que va viure aquell moment fosc, des d’històries que m’ha explicat la meva mare sobre el meu avi quan tornava de l’escola corrents després de la massacre, i penso que aquestes vivències i sensacions poden aportar molt al projecte.

Granollers. Gran Bom

Per què utilitzant el llenguatge corporal?
Penso que el circ i les arts corporals tenen un especial significat com a persones que som. Som cossos que es mouen tot el temps, i penso que el camí del cos és un camí
cap al canvi i la consciència. Tenint en compte que les emocions es senten en el cos i que ens comuniquem en un 80% no verbalment, necessitem respondre al nostre ambient.  Estem en constant comunicació interna i externa, i penso que sentir més en compte de pensar tant ens amplia el camp de possibilitats d’acció al món.
trapezicorda.jpg
«Si somos conscientes de lo que sentimos (sin juzgarnos, sin «deberías» ni exigencias) podremos permitirnos expresar a través del cuerpo y convertirlo en nuestro aliado en lugar de nuestro enemigo o algo que nos molesta para nuestros objetivos»

Mireia Darder, Agost 2017

Porto des que era petita treballant, en major o menor grau d’intensitat i consciència, amb el cos i ara estic focalitzant els meus objectius. Amb l’ús de la dansa, l’acrobàcia, les verticals, la corda llisa i en general el meu cos, vull transmetre i despertar emocions.

Granollers. Bombarde

FITXA ARTÍSTICA
­ Idea, direcció i execució: Maria López
­ ­ Durada: 13 minuts aproximadament
­ Tècniques: poesia i narració, expressió corporal, acrodansa i corda llisa, percussió en directe

CONTACTE
+34 699 526 308
maria.canovelles@gmail.com

El món laboral

(Procès de creació d’un número de circ contemporani, Hatsnan 2018)

La recerca comença en una realitat viscuda laboralment. En assumir com a persona que hauré de treballar tota la meva vida i que les condicions i moltes altres coses variaran els resultats dels diferents treballs. En veure i no entendre les jerarquies creades i pre-creades, en veure com ens toquen i ens afecten, i com en formem part activa o passivament.

La cambrera Carmen arriba molt emocionada en el seu primer dia de feina al bar, un espai desconegut per a ella. Normalment l’ha viscut de l’altra banda, com a clienta, però ara ha canviat la perspectiva. Quan va acabar d’estudiar audiovisuals, als 22 anys, va marxar a practicar el seu anglès com a au-pair a Irlanda, on va viure 6 mesos i va tornar carregada de piles i amb l’anglès a punt per trobar feina de lo seu. Després de 3 mesos de buscar feina online, boca a boca, portant currículums en mà i preguntant a tots els anuncis que trobava, ha aconseguit aquesta feina de cambrera.

Quines són les condicions laborals de la Carmen?

L’obra física pretén posar al públic en aquest context per obrir, en el millor dels casos, una via de reflexió.

fotodibuixV.jpg

CONTRAPUBLICITAT

Aquí us penjo el link del video inicial en el que m’he fixat per a fer la meva contrapublicitat:

http://www.youtube.com/watch?v=Exgw8cEgpck

I a continuació us penjo la meva contrapublicitat:

http://www.youtube.com/watch?v=EgCKblqtGto

Les Noves Tecnologies i l’Educació Social

Considero les Noves Tecnologies com una branca de l’Educació Social.  Un dels principals objectius de l’Educació Social és treballar per a la promoció social i cultural, entesa com una oberta de portes a noves oportunitats i possibilitats d’adquisició de béns culturals que amplïin les perspectives personals del subjecte.  Podem dir que les noves tecnologies són aquest camí que garanteix l’accés de tothom a la informació. 

Aquest accés s’ha de donar acompanyat d’una bona educació.  Existeix una sobrecàrrega d’informació que ens persegueix per tot arreu: internet, diaris, revistes, mòbils…  Hem d’aprendre a DIFERENCIAR; diferenciar les bones informacíons d’aquelles inútils.

Les noves tecnologies avancen i avancen.  Ens han ajudat a millorar el nostre nivell de vida, però si no les controlem i limitem, si no en fem un ús responsable, poden acabar creant patrons de persones inhumanes, que deixaran de banda el seu objectivisme per veure i viure la vida des d’una racionalitat excessiva.

Com a conclusió, considero aquestes noves tecnologies necessàries per a viure; però el grau d’aquesta dependència ha d’estar controlat, perquè si no ho fem, podem acabar vivint en la més gran riquesa tecnològica, però sense tenir en compte la tecnologia més important i menys valorada: les persones.

Concepció de la Tecnologia

Després de llegir el text d’Àlvar Álvarez i Roberto Méndez puc fer aquesta aportació, perquè la veritat és que mai m’havia parat a pensar tant en la tecnologia ni en com ens afecta.  Ara començo a entendre aquest concepte com un fantasma present a tota la nostra vida, que ens té envoltats per tot arreu.  Aquesta concepció multidimensional de la tecnologia em sorprèn.

La doctrina moderna del progrés, molt arraigada a la cultura occidental, ens condueix a la confiança il·limitada en la tecnologia; però tenint una concepció molt restringida d’aquesta, que està identificada amb eines, màquines i artefactes.  Aquesta concepció té dues conseqüències: per una banda el menyspreu a la diversitat sociotècnica, és a dir, la subestimació d’altres cultures per la valoració de la tecnologia tangible (entesa com els artefactes, eines, estris i màquines), no valorant les altres tecnologies abstractes, com el poder d’organització social o els coneixements sobre les propietats medicinals de les plantes.  Com no es valora l’existència de diferències en desitjos, necessitats i propòsits de les diferents cultures, ni els mètodes per a aconseguir-ho, es produeix la “tranferència de tecnologies”; imposició de la tecnologia i valors occidentals.  D’altra banda trobem l’imperatiu tecnològic, en qual creu que el progrés, entés com a via per a superar misèries i penes d’èpoques passades, millorarà la qualitat de vida humana amb la seva tecnologia artefactual.  Però del que no ens adonem és que aquest imperatiu tecnològic, tot i tenir un bon objectiu, el que causa és un estil de vida caòtic i consumista i creador de grans quantitats de residus.

Molt interessant és la idea de la ingenieria heterogènia, on trobem una complexa relació entre ciència, tecnologia i societat.  Aquesta concepció de la multidireccionalitat, de la tecnologia creada amb la ciència i la societat, ens demostra que hi ha diferents camins de desenvolupament.  Aquesta dinàmica fa que al mateix temps que la tecnologia contrueix la societat, els grups socials la configuren amb els seus valors, interessos i necessitats.

Aquesta amplitud de la tecnologia, ens distingeix quatre figures per tal de diferenciar una mica entre les característiques d’unes i altres (però considerant que aquesta distinció es realitza tenint en compte el component dominant, ja que totes elles tenen, en major o menos mida, part de les altres): organitzatives (estableixen normes d’acció per als agents humans, no són tangibles però causen unes modificacions elaborades), artefactuals (són aquells objectes identificats generalment com a tecnologia; objectes tangibles, integrats per compoenent materials i que en molts casos, gaudeixen de certa independència dels humans per a realitzar la seva activitat), simbòliques (tècniques de representació i construcció) i biotecnologies (incideixen a la vida biològica, seleccionant, creant, protegint o bé mantenint-ne l’existència d’un producte).´

Álvarez y Méndez proposen una sèrie de canvis en les pràctiques educatives, tenint en compte aquest canvi de visió de la tecnologia.  Sempre o generalment sempre ens han socialitzat tecnocientíficament, és a dir, ignorant la ingenieria heterogènia (relació entre tecnologia, ciència i societat), i, conseqüentment, això ens porta a una formació estancada, que no permet tenir una visió global del problema, i per tant, ens forma parcialment.  Es sectorialitzen els problemes i ens conformem amb una única familia de solucions per a resoldre tots aquests problemes; i s’ha d’anar més enllà.  La educació actual està allunyada de la investigació contemporània i dels seus problemes; es limita a treballar amb llenguatges i coneixements caducats.

Com a construcció d’una alternativa, es proposa recordar els aspectes que l’educació ha oblidat, com són la formació d’actituts de responsabilitat personal en relació a la qualitat de vida, la presa de consciència i investigació de temes interdisciplinars, la presa de decisions amb relació a possibles opcions sociotècniques, i per últim la més important, la formació d’una acció individual i social responsable, encaminada a dur a la pràctica el procés d’estudi i evaluació de les tecnologies.

Després d’haver llegit i analitzat el text veig que la meva visió de la tecnologia canvia poc a poc.  Jo mateixa he viscut aquesta socialització tecnocientífica, on es considerava la tecnologia únicament com els artefactes i maquinària.  Ara entenc i comparteixo aquesta visió multidimensional i completa, en contínua relació amb la societat i la ciència.

TECNOAUTOBIOGRAFIA

Aquí us presento la meva tecnoautobiografia.   (No aconsegueixo de cap de les maneres pujar-la, així que l’he ficat al youtube!)

http://www.youtube.com/watch?v=gjIhJG_ZuIY

Tot i que no he utilitzat imatges de la meva infància, amb les que he utilitzat he al·ludit als objectes i tecnologies emprades durant aquestes etapes.  Per tal de diferenciar les etapes més visibles a la meva vida, he utilitzat els rellotges, símbol del pas del temps.

Al final del video he fet una petita reflexió sobre la vida moderna i l’ús abusiu de les tecnologies; necessàries però a vegades acomodadores.  Crec que hem de conviure amb aquestes, però no hem de deixar de ésser humans i d’utilitzar les nostres capacitats per a satisfer els nostres desitjos.